martes, 1 de julio de 2008

Crónicas pretéritas: accidente en la Montpart de la Miranda de les Bohigues

Circunstancias de la vida en aquel año funesto que fue el 2008. Unos meses antes mi amigo Gerard había tenido un terrible accidente cuando escalaba conmigo la Pirenaica a la Momia, fracturándose el cráneo en una caída de factor dos en el último largo, el más fácil. Y tres semanas después del accidente aquí descrito nuestra socia Cristina G.G. sufría un fatal accidente en la pared de l'Aeri. En esta actividad me acompañan Gerard y Rubén, y es la primera escalada que hace Gerard después de unos meses sin escalar. Tenemos claro que seremos Rubén y yo quien abra los largos.  A continuación os adjunto el relato que hizo Gerard, extraído de la web de Cordada. El resultado final fue más que un esguince, pues el radio de mi brazo derecho resultó fracturado, pero lo más extraodinario fue el accidente en sí mismo, algo que todavía no me explico, por muchas vueltas que le doy.


" 1 de juliol. Comença l'estiu, amb la seva calor i els seus dies llargs. També les mitges jornades per a uns i per a altres continúa la baixa. Tot perfecte per escalar una mica després d'una dura jornada laboral :lol:

Ens plantem a les 16h a Can Massana, el Jose, el Ruben i jo. Dubtem si fer l'Anglada-Guillamon a la Cadireta o la Montpart a la Miranda de les Bohigues. La primera, laboriosa i màgica ens suposarà acabar amb el frontals segur i, el Ruben s'ha de llevar aviat l'endemà. La segona, més curta, però amb un diedre maquíssim, també 100% recomenable. Al final guanya la prudència :( i ens dirigim cap el refugi Vicenç Barbé. Son uns 30 minuts, suficients per haver esgotat casi les reserves d'aigua.





Després de les voltes i esgarrapades de rigor, trobem l'inici de la via. És un V+ en fred (per dir alguna cosa), així que el Jose comença doncs és el que està mes fort. (Jose me debes una).




Xapa la primera i tots ens quedem més tranquils doncs estava força allunyada. I esta a punt de xapar el segon parabolt, quan decideix recular per mirar-s'ho millor. Recupero corda i el Jose s'agafa de la cinta expres per baixar suaument. 
Aquí tot es torça. De sobte el veig volar. En un segon miro al reverso i esta bé i tinc les cordes ben agafades i el torno a mirar i segueix caient!!! MERDA!!! s'ha sortit la cinta del parabolt!!M'agupo per evitar que m'embesteixi a la cara (ho sento Jose, ha estat un acte reflex), pero el Jose acaba caient sobre meu i d'aqui una patacada al terra. Son segons de pànic i angoixa. Ha picat a terra!! I com a mínim de 6 metres!!



Després d'uns pocs gemecs, el Jose ens reclama la foto tot rient. Bona senyal!! :D Esta conscient, i sembla que no s'ha trencat res. La sort i el meu cos serrà ens han salvat d'un disgust més gran. Encara tumbat a terra el Jose comença a plantejar de fer la via igualment.



 No sé que tenen els cops que ens fan dir tonteries... En dos minutets més hem decidit anar cap a l'hospital que li mirin el canell que sembla trencat.

Així que entre bromes i gemecs reculem fins el cotxe. Tots els plans de l'estiu estan a l'aire i més val pendre-s'ho amb bon humor. Alguns ni hem tocat roca, la sensació d'estar gafats pesa. Ara només falta sapiguer Qui. :roll: Tants anys escalant i ara ens toca aprendre a base de cops??

El Jose esta sencer, però ha patit un esguins al canell que el deixarà fora de joc un parell de setmanes. Bueno i també estem tots dos "deslomaos" del cop. Tocarà sortir de festa :twisted:

Fractura de radi

Per últim comentar que la cinta exprés no es va sortir del parabolt com a mi m'havia semblat, sino que el mosquetó es va obrir i es va "pasar de rosca". Un fet realment inexplicable que si algú ens ajuda a entendre li agraïrem. Penjo una foto del mosquetó perque us feu la idea. Serà denunciable? o és una negligència nostra?

Molta Salut i Molta Sort companys!"

sábado, 16 de febrero de 2008

Corredor Inserso al Mig de la Tallada

Zona: Pirineos - Boi
Longitud: 550 m
Dificultad: D
Orientación: Norte
Material: 8 cintas, friends variados, dos tornillos de hielo, doble piolet, doble cuerda de 60 m
Aproximación: 2h 30 m
Fecha actividad: 16.02.2008

El Inserso es un bello y elegante corredor situado en el Mig de la Tallada, antes de entrar en el túnel de Vielha, y es uno de los más conocidos y concurridos de la zona, a pesar de la larga aproximación, y junto a su vecino "De la izquierda", también de los más largos. Consta básicamente de tres largos de escalada en hielo o mixto, y una pendiente de nieve de unos 400 m de no más de 50º. No me cuesta nada convencer a Marc y a Abel para escalar el corredor, y ya el día antes dormimos en el refugio. La aproximación la realizamos bien temprano, hacia  las 4:00 de la mañana, y después de 3 horas llegamos a la pie del corredor.


Panorámica de la cara N del Mig de la Tallada. El Inserso es el de la derecha.
Foto extraida de http://segueixpujant.blogspot
 Primer largo en nieve/hielo, con algún resalte a 70º. Son casi 60 m de largo. Monto R en un par de clavos que están muy altos por la escasez de nieve.
 

 
Segundo largo, primero por una pendiente fácilde nieve, y luego por un diedro de IV+, en mixto. Marc monta R en un gran cuerno de roca, a la izquierda de la salida del diedro.
 

Tercer largo ya algo más fácil, con un pequeño resalte de nieve a 60º. Montamos R con friends en unas fisuras.
 
 
A continuación seguimos por la rampa del corredor, con algún resalte suelto en hielo de no más de 60º, así hasta el final.
 



 
Final del corredor: Marc, yo y Abel
Una vez en la cumbre bajamos por la cresta somital, en terreno delicado, y en pocos minutos llegamos a un rápel de unos 40 m.
 

 
Después seguimos bajando en nieve traveseando hacia la derecha a buscar un collado, que luego nos llevará al camino de subida.


Descenso hacia la canal de subida.

Collado para alcanzar el camino de aproximación

Corredores de la Izquierda y del Inserso
Un abrazo a tod@s,
    Jose



 
 
   
 




sábado, 5 de enero de 2008

Point Five Gully en Ben Nevis

Crónicas pretéritas: Escocia 2008, emociones fuertes en la Point Five Gully
Texto original en http://www.cordada.org/forum/viewtopic.php?f=2&t=199#p437

No me he podido resistir a publicar en el blog esta crónica de Josep E. de enero de 2008. La narración corresponde al stage de perfeccionamiento en hielo que se realizó del 2 al 5 de enero en tierras escocesas, concretamente en el macizo del Ben Nevis. El primer día escalamos la Comb Gully en dos cordadas, yo con Abel, y Jose Soler con Francesc. El segundo día intentamos la Zero Gully pero tuvimos que retirarnos por las malas condicionesde la vía. Y el tercer día fuimos a por la vía estrella de la zona, la histórica Point Five Gully, todo un hito de la época. Aquí ya el maestro se haría toda la vía de primero, pero el día se nos hizo largo largo y a punto estuvimos de tener poblemas serios. Pero no adelantemos acontecimientos. Aquí va la deliciosa crónica original en catalán.


Zona: Escocia - Ben Nevis
Longitud: 300 m
Dificultad: MD, II, 4+
Orientación: Norte
Equipamiento: las tres primeras R con pitones
Material: piolets técnicos, cuerdas de 60 m, 7 tornillos hielo, algún empotrador.
Aproximación: 45 min desde el refugio del CIC
Fecha actividad: 5 de enero de 2008
Apertura: 12-16 enero de 1959 por I.Clough, D.Pipes, R.Shaw y J.Alexander.
 


  
"
" La clàssica i cèlebre, un itinerari rectilini d’una gran puresa. Generalment fàcil per a un grau 5, la dificultat varia molt en funció a les condicions del gel, la neu inconsistent i les freqüents colades de neu poden transformar aquesta agradable ascensió en un èpic marró "


Així parla Godefroy Perroux de la “Point Five” a la seva guia d’escalades en gel del Ben Nevis, el nostre llibre de consulta. Quan sona el despertador i sortim a fer una ullada al temps, ja veiem que, efectivament tindrem abundants colades de neu i fins i tot potser que no poguem fer l´intent a l’ascensió al Nevis per la línia que era -ja abans de l’arribada a terres escoceses-, el nostre més cobejat objectiu d’aquesta estada d’alpinisme i escalada en gel 2008. Però després de la retirada del dia anterior de la “Zero Gully” -una altra de les clàssiques d’aquesta muntanya, que estava en un estat de gel deplorable- i de que, efectivament, es confirmava que aquí el mal temps d’avui demà encara pot ser pitjor, no teníem opció... havíem d’intentar-ho. 



D’entrada la nostra sortida a la batalla contra els elements ja va tenir un començament poc agradable, al cap de només 15 minuts de mal caminar a les fosques i entre la boira i la nevadeta, ja vaig tenir clar que no havía encertat el camí camp a través que ens havia de portar al peu de paret... apa, parat, engega el GPS i buscat la vida per trobar la bona via d’accés... 




Afortunadament aquella pèrdua de temps va quedar en un no res comparat amb el que se’ns venia al damunt. Quan finalment es va fer de dia ja teníem a la vista l’espectacular canal i , preveient que sortiríem ben de nit i que passaríem molt de fred, vaig comentar als companys que millor guardéssim la nostra llanterna frontal en un lloc càlid... El darrer centenar de metres de desnivell fins a assolir el peu de via va ser una lluita contra una capa de neu recent que ens cobria fins a la cintura i que s’anava incrementant per moments gràcies a que per la canal anaven caient regularment contínues purgues de neu pols.

Malgrat tot ens estem equipant, son les 9,30 hores del matí, ja han passat 4 hores des que hem obert els ulls. Per davant només tenim 325 metres de desnivell fins al cim més alt d’Escòcia i de les illes britàniques.


Estem suficientment motivats?, i algú ho pot estar en aquestes condicions?, però és el que hi ha, “lo tomas o lo dejas”, demà el temps encara pot ser pitjor i si continua nevant el risc d’allaus serà encara més elevat. No podem marxar d’aquí sense intentar-ho: per actitud que no quedi. Per intentar pujar de presa hem optat perquè jo obri els llargs, de mi penjaran les cordes que em lliguen als altres dos “Joses”, - que durant l’ascensió i per evitar confusions seran Soler i Bermudo, com a l’escola- , i d’ells penjaran les cordes que els uniran a Francesc i Abel, els membres de la comitiva que en teoria estan més verds tècnicament. 
El primer llarg presenta un mur de 70/80º, el faig ràpid. A dalt, però, no hi ha la reunió a l’esquerra que ens deia en Godefroy a la ressenya i tinc que muntar una al gel intentant situar-me al recer de les purgues. Els “Joses” pugen ràpid i descobrim que hi havia una R muntada a mà dreta de la canal i que jo no havia vist... merda! quina pèrdua de temps més tonta!.


 



El segon mur de gel es veu més tiesu, deu ser de 85º, a la que li foto el cop de piolet ja me’n adono que el gel no es bo i que no podré col•locar cap cargol que quedi fiable...decideixo un flanqueig tècnic a l’esquerra a cercar una gouloteta que hi ha entre el mur més vertical de la canal i la roca. Efectivament aquí el gel és més franc i em protegeixo els següents metres.  Més amunt em trobo pillat, la densitat del gel de la gouloteta és tan prima que dono cops de piolet sobre la roca, tinc que pujar de nou cap a la dreta, a la columna de gel i ara no puc parar a protegir-me perquè l’únic piolet que queda clavat és el dret i amb la mà esquerra només faig un tímid intent de protegir-me amb un cargol però que abandono casi de immediat ja que els bessons m’avisen que en aquella pose estaré guapo per la foto però no per estar-me quiet gaire estona més. Dono un cop d’ull a Bermudo que m’està assegurant i no li dic res, crec que ja m’entendrà... vinga... alehop! a bufar i cap amunt creuo el piolet esquerra; m’enfilo i clavo... vinga, vaig be!... va, un pas més i t’estabilitzes!, ara tinc que anar per feina... l’àcid làctic es va acumulant per tot arreu i d’aquí a poc em quedaré fos i sense piles... Arribo a la segona R, aquesta sí que la trobo a la primera.




El següent llarg és la xemeneia encaixada que es veia clarament de lluny...quin pas tan maco i espectacular! Però en aquestes condicions de dutxa constant no serà fàcil...en estretar-se les parets, la neu em colpejarà amb més força i a més a la ressenya ens diuen que aquí un ha una traca final curteta a 90º i amb una sortida “a vegades delicada”... que bé! ho tinc tot a favor!. 
No obstant tinc temps de mentalitzar-me, ja que ara anem més lents; es nota que s’han de fer les maniobres amb unes cordes que cada cop estan més gelades. 
Un cop estic enfilat pel sistema de xemeneies intento anar tot lo ràpid que puc... vull sortir d’aquest llarg perillós com més aviat millor!...just quan ja estic a punt de superar el primer pas més vertical hi ha un canvi sobtat de llum...tot s’enfosqueix...sé que vol dir això i m’aferro amb força als piolets...moments d’espera i em comença a caure una purga de neu molt potent...només prego que no vingui acompanyada d’un regalet en forma de pedra ni de troncho de glaç. Afortunadament només és neu, sense pensa-ho més segueixo cap a munt, no puc esperar a que pari de caure neu perquè és segur que aquesta breva no caurà...metres més a munt un altra purga forta, ara però, després de resistir una mica, decideixo escalar “al tacte”, es a dir sense esforçar-me en mirar res perquè senzillament no puc veure res. Sembla que estigui fent pràctiques de curset...quan ensenyem als alumnes embenant-los els ulls, a familiaritzar-se amb el tacte de la pegada del piolet, clar que allà es fa assegurats amb la corda per dalt i normalment en sec...Finalment arribo a la R 3, “salvado, casa!”.














El següent que ens ve, en teoria segons la ressenya, son 4 llargs més de 45/50º amb un curt passatge de gel de 20m a 70º. Això ja ho tenim!... Si, si! i que més! El quart llarg presenta també dificultats verticals amb l’agreujant que al final del mateix tinc que fer reunió al gel i en un emplaçament ben a tir de les purgues... que be que ens ho passem! Menys mal que traient capes de neu trobo bon gel i queda una R atómica! 
La cosa es va alentint cada cop més; és normal, tothom ha d’anar passant per l’experiència que se li apagui la llum en mig de la xemeneia i assimilar que ha d’escalar amb els ulls tancats... i no e fásil amigo, no e fasil... 
El següent, el 5è llarg, segueix amb la tònica: verticalitat, purgues, fred. Ara però, a més, tinc que muntar la reunió en precari, ja que només m’entra mig bé un cargol de gel i el reforço amb els piolets...

Passen els minuts que volen...i no pugen, per fi m’adono que a la reunió anterior he comés una errada amb les cordes que provoca que els companys no puguin sortir cap a dalt fins que els últims no arribin a la seva alçada i puguin desfer el sistema de fre de la reunió...meeeeerda! 
Al cap de mooolt temps i de moooolt fred es comença a bellugar una corda...però perquè no puja l’altre?...Per fi veig a Soler.... 
- Que passa? Li demano 
- estan liades les cordes i estan desfent l’embolic... 
De cop no pot continuar avançant cap a mí, l’embolic el te ara atrapat... 
- Josep, que tal és la reunió? hem demana... 
- Buenu! 
Ell ja sap que vol dir això, sinó la resposta seria “atòmica”. 
Miro el rellotge. Son ja les quatre de la tarda, ens queda mitja hora de llum. Aquí a Escòcia la cosa és així de trista a l’hivern, es fa fosc ben aviat! Això però no em preocupa, m’atabala més que fa estona que neva amb més força, que les purgues ara són contínues, sense intermitències i que cada cop tinc més problemes per a treure’m les manyoples per a fer res amb les mans... això s’està posant molt serio. 
Mil hores més tard estem els tres Joses a la R. Traiem frontals... però on és el meu!!?? No el trobo! On l’he posat?, si l’havia ficat al cos per que les piles no es descarreguessin! M’ha caigut segurament! Li demano a Soler que em pasi el seu. Ell haurà d’escalar a les fosques, però pot anar amb Bermudo i anar-se ajudant. 
D’ara en endavant per a evitar més embolics amb les cordes haurem de fer progressió simultània, tot esperant que les dificultats afluixin de veritat!. 
Començo a more’m de nou, estic totalment encarcarat, m’he estat parat segurament més de dues hores. Tots estem molt fotuts, és un moment crític. Tinc por que més amunt tinguem un altre problema amb les cordes o el que sigui...i si no tinc possibilitats de muntar una bona reunió... cóm ens ho farem per a ajudar-nos? Però no cridem al mal temps, que no li cal, ja hi és ben pressent...ben nevis. 
El següent tram és més de neu; obrint traça és força penós, hi ha molta acumulada, però no em fa por que se’n vagi tot avall, te pinta d'estar ben assentada. Faig molts metres, les cordes pesen molt, amb el frontal no m’hi veig gaire i no ajuda gens... però pitjor seria no tenir-ne cap!. 
Trobo un altre muret de gel, paro, poso un cargolet malgrat em fa mandra i jo passaria sense... però s’han de seguir les normes de seguretat...posar assegurances intermitjes quan es progressa simultàniament és obligatori! 
Segueixo...La rampa de neu és molt tiesa deu seu de 60º. Faig uns 30 metres més i m’aturo, les cordes em tiben massa i a més no puc assumir més risc...sembla que encara queda força metres pel final. No queda una altra... haig de muntar Reunió a la neu... 
Apa! fes una “banyera”, clava els piolets com millor puguis, assegurat, posa el sistema de fre...tot això es diu molt ràpid però fer-ho costa molt! Estic molt al límit de les forces, durant la pujada només he menjat dues barretes de cereals i he begut un glopet de te al peu de la via. 
Ara ja estic instal•lat, molt incòmodament i gelat, assegut a la neu i tivant de valent les dues cordes... no puc permetre que una caiguda dels companys m’arrenqui de la pendent... ara mateix entre tots nosaltres només hi deu haver un cargol de gel com a tota assegurança...i menys mal que l’he posat! 
Quan els Joses arriben a ell, respiro!... 
- Lliguèu-vos al cargol que segueixo amunt! 
Metres i metres i el final que no arriba!, Ara a més es posa més dret i difícil, de cop un muret vertical em barra el pas...no pot ser!! M’enfilo i clavo a sobre els dos piolets, queden be, però els grampons no mosseguen prou, malgrat les patades... merda! hi ha roca a sota del gel..., podria tibar fort de braços i superar-me, però el poc sucre que em queda puja al cervell: no te la pots jugar!... haig d’escapar cap a la dreta... faig uns passets de ballarina i aconsegueixo esquivar la roca, vinga! ja està, amunt! 
Ara arribo per fi a la cornisa, aquesta cedeix fàcilment el pas, estic a dalt!. Aquí hi havia el que m’esperava...fort vent. Em vaig arrossegant de genolls i clavant els piolets...si algú em veies! però de mi pengen 4 companys... no val a badar, malgrat la pose ridícula; 20 metres més i m’aturo, em poso d’esquena al vent, de moment sembla que podré aguantar fins que no arribin aquí dalt, m’asseguro a un piolet i començo a recuperar cordes... 
Però no passen ni 5 minuts que m’adono que m’estic acabant. Tinc tant de fred que esbufego sense parar, l’aire calent que tiro cap a dintre del cos m’alleuja una mica. Tinc que esforçar-me molt per seguir tivant de les gelades cordes dels companys... per fi, després d’una eternitat, apareix el frontal d’en Bermudo, ja estan aquí. 
- Bermudo protegeix-me del vent, tinc tant fred que no puc més!... 
Quan ja estan tots dos Joses a dalt els deixo que recuperin les cordes dels altres dos i començo a caminar amb l’esperança de trobar un bloc de roca darrera del qual protegir-me, però res de res, el Ben Nevis és a dalt una planícia total...estic a expenses del vent, devem estar, com a mínim, a 15º sota cero... i encara hem de baixar per un camí que no hem fet mai...moments d’angoixa, hem passat lo pitjor però la festa no ha acabat. 
Ara ja estem tots cinc junts. Els companys s’adonen del meu estat i fan una pinya amb mi al mig, som com els pingüins a l’antartida... En Soler em crida que obri la boca i em fa engolir alguna cosa dolça... en Francesc em dona tres gotets de caputxino que encara és una mica calent i que sap a glòria, els altres em fan fregues...som un equip! 
Recuperat una mica, els indico on guardo el GPS, allà tinc gravada la posició del cim on, en teoria, trobarem una cabana-refugi. Afortunadament les piles responen, tot funciona i lo millor...tenim el cim a menys de 50 metres!... En uns minuts estem a una mini cabana del tamany d’una tenda familiar de camping...al vent no l’hem convidat a passar i traiem totes les mantes d’alumini per a embolicar-nos en elles... Mengem, bevem i per fi fem la primeres rises del dia, pensant que, encara que tinguéssim que passar aquí la nit tremolant, ens hem sortit d’una bona i hem fet el cim!








Després de fer-nos a la idea de lluitar de nou contra el vent i posar piles noves al GPS seguim els punts que li havia gravat i que ens ajuden a anar cap al refugi. A les 2 de la matinada arribem, han estat quasi 20 hores d’activitat... no està mal! 
Ara, assecar-se, canviar-se, sopar, riure i per fi arriba el moment més desitjat per tots durant la duríssima jornada: entrar al sac de dormir i sentir la seva escalfor; realment que dur que és l’alpinisme!, però es tan bestial la recompensa de l’èxit i alhora tan ximple: entrar al sac de dormir! Després vindrà veure les fotos, explicar les batalletes... però això és un a més a més... lo millor de tot, per a mi.. quan tanques els ullets al sac! 
Ah i no t’ho perdis... el meu frontal estava a la motxilla, on no tenia que estar!, si és que s’ha de buscar a tot arreu! mira que t’ho dic! I és que el abuelu se’ns està fent gran!



 "

Un abrazo a tod@s,
    Jose