Vía: Gran Diagonal
Zona: Peña Telera – Sierra de Partacúa (Pirineo aragonés)
Altitud: 2.764 m
Longitud: 550 m de corredor
Dificultad: AD (nieve de 40-45º con resaltes de hasta 55º)
Exposición: S2
Orientación: Norte
Primera ascensión: J. R. Morandeira y L. Gutiérrez (agosto de 1965); primera invernal en marzo de 1966
Material recomendado: doble piolet, crampones, casco y 5 cintas; cuerda por si hay que rapelar en el descenso
Aproximación: 2 h desde Piedrafita de Jaca, por el ibón de Piedrafita
Descenso: por el paso horizontal (flanqueo aéreo de hasta 50º) y la ruta normal hasta el ibón; alternativa, rapelando por el corredor de la Y
Fecha actividad: 18.03.2007
Cordada: Gerard Fernández, Jordi, Moira y Jose Bermudo
 |
| Croquis de la Gran Diagonal |
Nuestra actividad
Esta actividad la hicimos Gerard, Jordi, Moira y un servidor en marzo de 2007. Aquí va la crónica de Gerard, en catalán.
«Aquest últim cap de setmana vam anar a fer la Diagonal de la Peña Telera, un corredor clàssic i molt estètic, a més de no ser gaire difícil (AD). Havíem estat tota la setmana dubtant d’anar-hi perquè semblava que només seríem el Jose i jo i un munt de roca, i nosaltres el que volíem era neu! Però al final, el dissabte vam sortir una mica tard cap a la Peña Telera. Érem el Jordi i la Moira, el Jose i jo, alguna cosa així com dues parelles. Això sí, els que semblen una parella de tota la vida són el Jordi i el Jose. Si un diu blanc, l’altre negre; si s’ha de pujar a les sis, l’altre a les cinc; que si el corredor Maribel o la Diagonal... Com gat i gos. Per tant, vam decidir que les cordades serien: una la parella i l’altra els dos mascles. I entre discussions i bromes vam arribar a Piedrafita (després de quatre horetes de res), on teníem reservades unes «fantàstiques» lliteres dins del refugi del poble.
Com que encara era aviat, vam decidir fer un reconeixement del terreny i apropar-nos a peu de via, que, com que no anàvem carregats, va ser molt agradable. A més, vam aprofitar per preguntar com estava la via i confirmar que estava en perfectes condicions, cosa que també deien les piades d’internet, però no ens ho havíem acabat de creure. Així que la cosa pintava bé i ho vam celebrar amb unes canyes i un truc. Un cop mig sopats, perquè el sopar va ser ben pobre, vam anar a fer nones aviat, perquè ens llevaríem a les TRES del matí!!! A les tres!!! Fins i tot se’n va riure el guarda del refugi!! Era una bogeria, però l’única manera de garantir que seríem els primers i evitar la caiguda de pedres. Tot i que encara no havíem fet res, vam anar a dormir amb la sensació de ser uns grans alpinistes, jiji. I, com a tals, vam suportar els roncs dels companys.
I entre poc dormir i poc esmorzar (perquè encara va ser més ranci que el sopar), vam sortir amb els frontals cap a peu de via. Després d’una hora i mitja d’aproximació vam arribar a peu de via, però no érem els primers! Hi havia un parell de noies que ja estaven llestes, i a nosaltres encara ens faltava la «puesta a punto».
Però, com a bons cordadistes, ens vam espavilar i en les primeres rampes suaus, mentre clarejava el dia, ja les havíem agafat. I la cosa es va anar animant de gent, que cada cop vèiem més avall, ben petits. I com qui no vol la cosa, ens vam trobar amb un petit tram de gel, on vaig decidir esperar el meu company de cordada per veure si calia encordar-se. Era fàcil, però la canal estava molt dreta i ja hi havia molta caiguda. Però no havia acabat de dir «Què, Jose, ens encordem ja o passem?» quan la Moira, sense pensar-s’ho, pim pam pim pam i fora! Joder, vaig pensar. I en acabar aquest ràpid pensament, el Jordi ja s’hi havia encarat i el Jose estava afilant els piolets. Estava clar que aquí no ens encordaríem.
I després del ressalt petit en va venir un altre de més complicat, i després un altre, i cada cop feia més yuyu, però seguíem tirant com bèsties i sense encordar-nos! Upsss!! La cosa estava força dreta (uns 55º, per als frikis) quan la canal es va obrir per deixar-nos veure l’ibon i tot el paisatge, impressionant malgrat la poca neu d’aquest any.
Teníem davant una fantàstica rampa que havíem de creuar, amb una caiguda directa sense interferències fins a l’ibon. Quina por! Aquí tots vam passar ben a poc a poc, mirant com avançaven els peus. I és que una patinada t’enviava a l’escorxador. I després, un altre tram de rampes i l’últim ressalt, on ja ens fèiem les fotos per a la posteritat. Havíem trigat dues hores i mitja i només faltava arribar al cim i baixar.
Vam arribar al cim morts de gana i de set, però bé. El dia ens acompanyava i les vistes eren increïbles (sobretot la del Midi). Però la baixada... això és una altra cosa! Quina baixadeta! Primer uns culens-bagens que gairebé fan que perdi la càmera, i tot seguit unes rampes cada cop més dretes, que vam baixar amb el cul ben apretat.
Els que hi hàgiu anat ja sabeu què és el pas horitzontal, i als que no, us en faré cinc cèntims. Una putada! Es tracta d’un llarg flanqueig molt aeri per rampes de neu que arriben als 50º. El perill és que, si fas una patinada, és molt probable que l’autodetenció no s’arribi a produir, perquè el precipici és massa a prop. No hi ha marge. Fa una por... Però a poc a poc li vam anar agafant el gustillo i, la veritat és que val la pena perquè és preciós, sobretot un tram que vas protegit en un balcó de roca. O més endavant, quan vam haver de creuar agafats a la roca perquè gairebé no hi havia traça! Que en són de macos els records... en aquell moment, no tant. I després de la travessa s’enllaça amb la ruta normal, que és una fantàstica baixada fins a l’ibon, que se’ns va fer una mica pesada.
I, com a bons alpinistes, a les 14 h ja havíem arribat i ens vam permetre el luxe de prendre el sol i fer petar la xerrada tot planificant la propera sortida (la Nord del Taillon i el corredor Maribel, per als interessats).»
Gerard Fernández
El entorno
Peña Telera (2.764 m) es la cumbre más alta de la sierra de Partacúa, un largo murallón calizo que cierra por el sur el valle de Tena, sobre Piedrafita de Jaca. Su cara norte, de unos 1.000 m, está surcada por corredores invernales clásicos como la Gran Diagonal, el corredor Maribel o el María José Aller, y domina el ibón de Piedrafita.
La vía
La Gran Diagonal es un corredor estético y asequible de más de 500 m que atraviesa en diagonal la cara norte. Suele estar en condiciones con una innivación normal, entre enero y finales de abril. Es muy frecuentado, de aproximación cómoda y está equipado en los pasos clave. La inclinación es bastante constante, de unos 40-45º, con algunos resaltes de hielo y tramos de hasta 55º. En la parte media hay que cruzar una rampa con caída directa hasta el ibón.
Ojo: conviene salir muy temprano para evitar la caída de piedras y de hielo por el corredor y, si la temporada está avanzada, no bajar demasiado tarde para encontrar la nieve en buenas condiciones.
Primera ascensión
La abrieron J. R. Morandeira y L. Gutiérrez en agosto de 1965. La primera invernal llegó en marzo de 1966.
Aproximación
Desde Piedrafita de Jaca, por la pista del parque faunístico hasta la barrera, y de allí hacia el ibón de Piedrafita, para remontar al oeste hasta la base de la pared (unos 1.900 m). Unas 2 horas; hay un refugio en el pueblo.
Descenso
La opción más habitual es el paso horizontal: un largo flanqueo muy aéreo por rampas de nieve de hasta 50º, con algún tramo protegido en un balcón de roca, que enlaza con la ruta normal y baja hasta el ibón. Un resbalón en el flanqueo es muy difícil de detener, así que hay que ir con cuidado. Otras opciones son rapelar el corredor de la Y o la canal de la Z (cuerdas de 50-60 m), o bajar por la vertiente sur.
Un abrazo a tod@s,
Jose
