Vía: Point Five Gully
Zona: Ben Nevis – Highlands (Escocia)
Altitud: 1.345 m
Longitud: 300 m (unos 325 m de desnivel hasta la cima)
Dificultad: MD, II, 4+ (V,5 en la escala escocesa)
Exposición: S3
Orientación: Norte
Primera ascensión: Ian Clough, Donald Pipes, Robin Shaw y John Alexander, 12-16 de enero de 1959
Equipamiento: pitones en las tres primeras reuniones; el resto, a proteger
Material recomendado: piolets técnicos, dos cuerdas de 60 m, 7 tornillos de hielo, algún empotrador, frontal y GPS con el track de bajada
Aproximación: 45 min desde el refugio CIC
Descenso: desde la meseta cimera, navegando hacia el refugio CIC; en nuestro caso, casi 20 horas de actividad
Fecha actividad: 05.01.2008
Cordada: Josep Escruela (guía), Jose Soler, Jose Bermudo, Francesc y Abel
 |
| La Point Five Gully |
Nuestra actividad
No me he podido resistir a publicar en el blog esta crónica de Josep E. de enero de 2008. Corresponde al stage de perfeccionamiento en hielo que se hizo del 2 al 5 de enero en tierras escocesas, en el macizo del Ben Nevis. El primer día escalamos la Comb Gully en dos cordadas: yo con Abel, y Jose Soler con Francesc. El segundo día intentamos la Zero Gully, pero tuvimos que retirarnos por las malas condiciones de la vía. Y el tercer día fuimos a por la vía estrella de la zona, la histórica Point Five Gully, todo un hito de su época. Aquí el maestro se haría toda la vía de primero, pero el día se nos hizo largo, larguísimo, y a punto estuvimos de tener problemas serios. Pero no adelantemos acontecimientos. Aquí va la deliciosa crónica original, en catalán.
«La clàssica i cèlebre, un itinerari rectilini d’una gran puresa. Generalment fàcil per a un grau 5, la dificultat varia molt en funció de les condicions del gel; la neu inconsistent i les freqüents colades de neu poden transformar aquesta agradable ascensió en un marró èpic.»
Així parla Godefroy Perroux de la «Point Five» a la seva guia d’escalades en gel del Ben Nevis, el nostre llibre de consulta. Quan sona el despertador i sortim a fer una ullada al temps, ja veiem que, efectivament, tindrem abundants colades de neu, i fins i tot potser no podrem fer l’intent d’ascensió al Nevis per la línia que era, ja abans d’arribar a terres escoceses, el nostre objectiu més cobejat d’aquesta estada d’alpinisme i escalada en gel 2008. Però després de la retirada del dia anterior a la «Zero Gully», una altra de les clàssiques d’aquesta muntanya, que estava en un estat de gel deplorable, i que es confirmava que aquí el mal temps de demà encara pot ser pitjor, no teníem opció... havíem d’intentar-ho.
D’entrada, la nostra sortida a la batalla contra els elements ja va tenir un començament poc agradable: al cap de només 15 minuts de mal caminar a les fosques, entre la boira i la nevadeta, ja vaig tenir clar que no havia encertat el camí camp a través que ens havia de portar al peu de paret... Apa, parat, engega el GPS i busca’t la vida per trobar la bona via d’accés...
Afortunadament, aquella pèrdua de temps va quedar en un no-res comparat amb el que se’ns venia al damunt. Quan finalment es va fer de dia, ja teníem a la vista l’espectacular canal i, preveient que sortiríem ben de nit i que passaríem molt de fred, vaig comentar als companys que millor guardéssim el frontal en un lloc calent... El darrer centenar de metres de desnivell fins al peu de via va ser una lluita contra una capa de neu recent que ens cobria fins a la cintura i que anava augmentant per moments, perquè per la canal queien regularment purgues contínues de neu pols.
Malgrat tot, ens estem equipant. Són les 9.30 del matí i ja han passat 4 hores des que hem obert els ulls. Per davant només tenim 325 metres de desnivell fins al cim més alt d’Escòcia i de les illes Britàniques.
Estem prou motivats? Algú ho pot estar en aquestes condicions? Però és el que hi ha, «lo tomas o lo dejas»: demà el temps encara pot ser pitjor i, si continua nevant, el risc d’allaus serà encara més alt. No podem marxar d’aquí sense intentar-ho: per actitud, que no quedi. Per intentar pujar de pressa hem optat perquè jo obri els llargs. De mi penjaran les cordes que em lliguen als altres dos «Joses» (que durant l’ascensió, per evitar confusions, seran Soler i Bermudo, com a l’escola), i d’ells penjaran les cordes que els uniran al Francesc i l’Abel, els membres de la comitiva que, en teoria, estan més verds tècnicament.
El primer llarg presenta un mur de 70/80º, i el faig ràpid. A dalt, però, no hi ha la reunió a l’esquerra que ens deia en Godefroy a la ressenya, i he de muntar-ne una al gel intentant situar-me a recer de les purgues. Els «Joses» pugen ràpid i descobrim que hi havia una R muntada a mà dreta de la canal que jo no havia vist... Merda! Quina pèrdua de temps més tonta!
El segon mur de gel es veu més tiesu, deu ser de 85º. Quan li foto el cop de piolet, ja me n’adono que el gel no és bo i que no podré col·locar cap cargol que quedi fiable... Decideixo fer un flanqueig tècnic a l’esquerra per buscar una gouloteta que hi ha entre el mur més vertical de la canal i la roca. Efectivament, aquí el gel és més franc i em protegeixo els metres següents. Més amunt em trobo pillat: la capa de gel de la gouloteta és tan prima que dono cops de piolet sobre la roca. He de pujar de nou cap a la dreta, a la columna de gel, i ara no puc parar a protegir-me, perquè l’únic piolet que queda clavat és el dret. Amb la mà esquerra només faig un tímid intent de protegir-me amb un cargol, però l’abandono gairebé d’immediat, ja que els bessons m’avisen que en aquella posa estaré guapo per a la foto, però no per estar-me quiet gaire estona més. Dono un cop d’ull al Bermudo, que m’està assegurant, i no li dic res; crec que ja m’entendrà... Vinga... alehop! A bufar i cap amunt: creuo el piolet esquerre, m’enfilo i clavo... Vinga, vaig bé!... Va, un pas més i t’estabilitzes! Ara he d’anar per feina... L’àcid làctic s’acumula per tot arreu i d’aquí a poc em quedaré fos i sense piles... Arribo a la segona R; aquesta sí que la trobo a la primera.
El llarg següent és la xemeneia encaixonada que es veia clarament de lluny... Quin pas tan maco i espectacular! Però en aquestes condicions de dutxa constant no serà fàcil... En estrènyer-se les parets, la neu em colpejarà amb més força, i a més la ressenya diu que aquí hi ha una traca final curteta a 90º i amb una sortida «a vegades delicada»... Que bé! Ho tinc tot a favor!
Tot i així, tinc temps de mentalitzar-me, ja que ara anem més lents: es nota que s’han de fer les maniobres amb unes cordes cada cop més gelades.
Un cop estic enfilat pel sistema de xemeneies intento anar tan ràpid com puc... Vull sortir d’aquest llarg perillós com més aviat millor! Just quan estic a punt de superar el primer pas més vertical hi ha un canvi sobtat de llum... Tot s’enfosqueix... Sé què vol dir això i m’aferro amb força als piolets... Moments d’espera i em comença a caure una purga de neu molt potent... Només prego que no vingui acompanyada d’un regalet en forma de pedra o de tros de glaç. Afortunadament només és neu. Sense pensar-ho més, segueixo cap amunt; no puc esperar que pari de caure neu, perquè és segur que aquesta breva no caurà... Metres més amunt, una altra purga forta. Ara, però, després de resistir una mica, decideixo escalar «al tacte», és a dir, sense esforçar-me a mirar res, perquè senzillament no hi veig. Sembla que estigui fent pràctiques de cursets... quan ensenyem els alumnes, embenant-los els ulls, a familiaritzar-se amb el tacte de la picada del piolet. Clar que allà es fa assegurats amb la corda per dalt i normalment en sec... Finalment arribo a la R3: «salvado, casa!».
El que ens ve ara, en teoria segons la ressenya, són 4 llargs més de 45/50º amb un curt passatge de gel de 20 m a 70º. Això ja ho tenim!... Sí, sí, i què més! El quart llarg també presenta dificultats verticals, amb l’agreujant que al final he de fer reunió al gel, en un lloc ben a tir de les purgues... Que bé que ens ho passem! Menys mal que, traient capes de neu, trobo bon gel i queda una R atòmica!
La cosa es va alentint cada cop més. És normal: tothom ha de passar per l’experiència que se li apagui la llum enmig de la xemeneia i assimilar que ha d’escalar amb els ulls tancats... i no e fásil, amigo, no e fásil...
El cinquè llarg segueix la tònica: verticalitat, purgues, fred. Ara, però, a més, he de muntar la reunió en precari, ja que només m’entra mig bé un cargol de gel, i el reforço amb els piolets...
Passen els minuts, que volen... i no pugen. Per fi me n’adono que a la reunió anterior he comès un error amb les cordes, que fa que els companys no puguin sortir cap amunt fins que els últims no arribin a la seva alçada i puguin desfer el sistema de fre de la reunió... Meeeeerda!
Al cap de mooolt temps i de moooolt fred es comença a bellugar una corda... però per què no puja l’altra?... Per fi veig el Soler...
—Què passa? —li pregunto.
—Estan liades les cordes i estan desfent l’embolic...
De cop no pot continuar avançant cap a mi: l’embolic l’ha deixat atrapat...
—Josep, què tal és la reunió? —em pregunta.
—Buenu!
Ell ja sap què vol dir això; si no, la resposta seria «atòmica».
Miro el rellotge. Ja són les quatre de la tarda i ens queda mitja hora de llum. Aquí, a Escòcia, la cosa és així de trista a l’hivern: es fa fosc ben aviat! Això, però, no em preocupa. M’amoïna més que fa estona que neva amb més força, que les purgues ara són contínues, sense intermitències, i que cada cop tinc més problemes per treure’m les manyoples per fer res amb les mans... Això s’està posant molt serio.
Mil hores més tard som els tres Joses a la R. Traiem els frontals... però on és el meu?! No el trobo! On l’he posat? Si l’havia ficat sota la roba perquè les piles no es descarreguessin! Segurament m’ha caigut! Li demano al Soler que em passi el seu. Ell haurà d’escalar a les fosques, però pot anar amb el Bermudo i ajudar-se.
D’ara endavant, per evitar més embolics amb les cordes, haurem de fer progressió simultània, tot esperant que les dificultats afluixin de veritat!
Començo a moure’m de nou; estic totalment encarcarat, segurament he estat parat més de dues hores. Tots estem molt fotuts: és un moment crític. Tinc por que més amunt tinguem un altre problema amb les cordes o el que sigui... i si no puc muntar una bona reunió... com ens ho farem per ajudar-nos? Però no cridem el mal temps, que no cal: ja hi és ben present... ben nevis.
El tram següent és més de neu. Obrir traça és força penós, n’hi ha molta d’acumulada, però no em fa por que se’n vagi tot avall: té pinta d’estar ben assentada. Faig molts metres, les cordes pesen molt i amb el frontal no hi veig gaire, cosa que no ajuda gens... però pitjor seria no tenir-ne!
Trobo un altre muret de gel, m’aturo i poso un cargolet, malgrat que em fa mandra i jo passaria sense... però s’han de seguir les normes de seguretat: posar assegurances intermèdies quan es progressa en simultani és obligatori!
Segueixo... La rampa de neu és molt tiesa, deu ser de 60º. Faig uns 30 metres més i m’aturo: les cordes em tiben massa i, a més, no puc assumir més risc... Sembla que encara queden força metres fins al final. No hi ha més remei... he de muntar reunió a la neu...
Apa! Fes una «banyera», clava els piolets tan bé com puguis, assegura’t, posa el sistema de fre... Tot això es diu molt ràpid, però fer-ho costa molt! Estic molt al límit de les forces: durant la pujada només he menjat dues barretes de cereals i he begut un glopet de te al peu de la via.
Ara ja estic instal·lat, molt incòmode i gelat, assegut a la neu i tibant de valent les dues cordes... No puc permetre que una caiguda dels companys m’arrenqui del pendent... Ara mateix, entre tots nosaltres només hi deu haver un cargol de gel com a única assegurança... i menys mal que l’he posat!
Quan els Joses hi arriben, respiro!...
—Lligueu-vos al cargol, que segueixo amunt!
Metres i metres, i el final que no arriba! Ara, a més, es posa més dret i difícil. De cop, un muret vertical em barra el pas... No pot ser!! M’enfilo i hi clavo els dos piolets; queden bé, però els grampons no mosseguen prou, malgrat les puntades... Merda! Hi ha roca sota el gel... Podria tibar fort de braços i superar-lo, però el poc sucre que em queda em puja al cervell: no te la pots jugar!... He d’escapar cap a la dreta... Faig uns passets de ballarina i aconsegueixo esquivar la roca. Vinga! Ja està, amunt!
Per fi arribo a la cornisa, que cedeix fàcilment el pas: soc a dalt! Aquí hi havia el que m’esperava... vent fort. Em vaig arrossegant de genolls i clavant els piolets... Si algú em veiés! Però de mi pengen 4 companys... No es pot badar, malgrat la posa ridícula. 20 metres més i m’aturo, em poso d’esquena al vent; de moment sembla que podré aguantar fins que arribin aquí dalt. M’asseguro a un piolet i començo a recuperar cordes...
Però no passen ni 5 minuts que m’adono que m’estic acabant. Tinc tant de fred que bufo sense parar; l’aire calent que llanço cap a dins del cos m’alleuja una mica. M’he d’esforçar molt per seguir tibant de les cordes gelades dels companys... Per fi, després d’una eternitat, apareix el frontal del Bermudo: ja són aquí.
—Bermudo, protegeix-me del vent, que tinc tant fred que no puc més!...
Quan els dos Joses ja són a dalt, els deixo que recuperin les cordes dels altres dos i començo a caminar amb l’esperança de trobar un bloc de roca darrere del qual protegir-me, però res de res: el Ben Nevis, a dalt, és una planícia total... Estic a mercè del vent. Devem estar, com a mínim, a 15º sota zero... i encara hem de baixar per un camí que no hem fet mai... Moments d’angoixa: hem passat el pitjor, però la festa no s’ha acabat.
Ara ja som tots cinc junts. Els companys s’adonen del meu estat i fan pinya amb mi al mig, com els pingüins a l’Antàrtida... En Soler em crida que obri la boca i em fa empassar alguna cosa dolça... En Francesc em dona tres gotets de caputxino encara una mica calent, que sap a glòria, i els altres em fan fregues... Som un equip!
Una mica recuperat, els indico on guardo el GPS: hi tinc gravada la posició del cim, on, en teoria, trobarem una cabana refugi. Afortunadament les piles responen, tot funciona i, el millor... tenim el cim a menys de 50 metres!... En uns minuts som a una mini cabana de la mida d’una tenda familiar de càmping... Al vent no l’hem convidat a passar, i traiem totes les mantes d’alumini per embolicar-nos-hi... Mengem, bevem i per fi fem les primeres rialles del dia, pensant que, encara que haguéssim de passar aquí la nit tremolant, ens n’hem sortit d’una de bona i hem fet el cim!
Després de fer-nos a la idea de tornar a lluitar contra el vent i posar piles noves al GPS, seguim els punts que hi havia gravat i que ens ajuden a anar cap al refugi. Hi arribem a les 2 de la matinada: han estat gairebé 20 hores d’activitat... No està malament!
Ara, assecar-se, canviar-se, sopar, riure i, per fi, arriba el moment més desitjat per tots durant la duríssima jornada: entrar al sac de dormir i sentir-ne l’escalfor. Que n’és de dur, l’alpinisme! Però és tan bestial la recompensa de l’èxit i alhora tan simple: entrar al sac de dormir! Després vindrà veure les fotos, explicar les batalletes... però això és un a més a més... El millor de tot, per a mi, és quan tanques els ullets dins del sac!
Ah, i no t’ho perdis... el meu frontal era a la motxilla, on no havia de ser! Si és que s’ha de buscar per tot arreu! Mira que t’ho dic! I és que l’abuelu se’ns està fent gran!»
Josep Escruela
El entorno
El Ben Nevis (1.345 m) es la montaña más alta de las islas Británicas y, por su cara norte, uno de los grandes templos mundiales de la escalada en hielo y mixto. Los temporales atlánticos cargan de nieve y hielo sus canales y goulottes, pero también traen viento, niebla, purgas de nieve y días muy cortos en invierno. Al pie de la cara norte está el refugio CIC (Charles Inglis Clark), base de casi todas las escaladas.
La vía
La Point Five Gully es una canal rectilínea y muy estética que sube directa a la meseta cimera. Según la guía de Godefroy Perroux, es «generalmente fácil para un grado 5», pero la dificultad depende mucho del estado del hielo: la nieve inconsistente y las frecuentes purgas pueden convertirla en una ascensión épica.
L1: muro de hielo de 70-80º. La reunión está a la derecha de la canal.
L2: muro de unos 85º; si el hielo es malo, puede evitarse flanqueando a la izquierda por una gouloteta entre el hielo y la roca.
L3: chimenea encajonada con un resalte final corto a 90º y salida a veces delicada. Es el embudo por donde bajan todas las purgas.
Parte alta: unos 4 largos de 45-50º con un paso de hielo de 20 m a 70º, y rampas finales de nieve de hasta 60º con algún resalte hasta la cornisa de salida.
Ojo: con nieve reciente, las purgas por la canal son continuas y pueden dejarte literalmente a ciegas. En invierno anochece hacia las 16:30, y la meseta cimera es plana, sin referencias y muy expuesta al viento: imprescindible llevar GPS con el track de bajada y frontal a mano.
Primera ascensión
Ian Clough, Donald Pipes, Robin Shaw y John Alexander la escalaron del 12 al 16 de enero de 1959, en varias jornadas y con cuerdas fijas, en un estilo muy criticado en su momento. Aun así, la vía se convirtió en uno de los grandes símbolos de la escalada invernal escocesa.
Aproximación
Desde el aparcamiento de la North Face, en Torlundy, se sube por el valle del Allt a' Mhuilinn hasta el refugio CIC. Desde el refugio hay unos 45 minutos hasta el pie de la canal, a menudo con mucha nieve y de noche.
Descenso
Desde la meseta cimera, navegando con GPS o mapa y brújula hasta el refugio de emergencia de la cima y, desde allí, hacia el refugio CIC. Con niebla y viento es un descenso comprometido: hay cornisas a ambos lados de la meseta.
Un abrazo a tod@s,
Jose
