Cresta Gasamir i cresta del Barbet

Crónicas pretéritas: Cresta Gasamir i cresta del Barbet
Texto original en http://www.cordada.org/forum/viewtopic.php?f=2&t=402
Zona: Pirineos Canigó

Altura: 2.786 m
Orientación: Oeste

Grado: AD(III+)

Material: 2 cuerdas de 30 m, friends variados, tascones

Fecha: 11.09.2010

La cresta de Gasamir es una pequeña espina dorsal que enlaza el Pic de Gasamir con el emblemático Pic de Canigó. No ofrece apenas dificultades, solo un tramo de III+, y ni siquiera es necesario ningún rápel. El regalo principal, como suele suceder con las crestas, es para nuestros ojos, pues podemos disfrutar de unas vistas increíbles. Es extraordinario divisar el Mare Nostrum en un entorno de alta montaña. 

Mi compañero en esta actividad fue Gerard Fernández, el autor de la presente crónica, con quien compartí la noche mágica de la Diada, alumbrados y abrigados por una hoguera a más de dos mil metros. Como decenas de excursionistas, que en esta fecha tan especial se acercan también al Canigó.

A continuación os adjunto el relato que hizo mi compañero Gerard, con su característico sentido del humor, extraído de la web de Cordada.

"Estàvem indecisos de si anar a Travessany o al Canigó, però al final, valorant la meteo i la dificultat de les vies, vam optar per anar sobre segur. Aniríem al Canigó! A més a més per la diada. I faríem 2 crestes. 2x1. La cresta del Gasamir (III+ max) i la nord del Barbet (III). Les dues eren curtes així que pensàvem enllaçar-les en un matí.

Com només anàvem el Jose Bermudo i jo, vam optar per la calma. De voler sortir a les 12h del migdia del dissabte, vam acabar sortint a la 13h. Sense pressa. Tanta calma, tanta calma...Pel camí, ja me n’adono del primer error. Vaig amb bambes i no amb botes com seria lo adequat. Per sort, també porto el peus de gat...
Quan arribem al parquing, després de 2 hores i mitja, ens trobem amb un petit dilema. Podem arribar fins al refugi amb cotxe i després d’allí només son dues hores fins al pla on volem plantar (perquè com els bons, dormirem amb tenda!!). Sembla poca cosa. Si decidim aparcar el cotxe, tenim 1 hora més (mínim).
Jose – Pero si subimos en coche, es una mariconada la actividad de hoy.
Gerard – Pero el camino es bonito?
J – Es precioso.
G-Pues no se hable mas!!
(2 minuts més tard)
J- Estas seguro?? (carita de perro degollado). Son 500 m más de desnivel. Y es tarde.

El bandarra s’estava fent enrere!! Al final vaig convence’l i vam pujar caminant! Com a campions. Els que no heu anat mai, el camí fins el refugi de Marialles és preciós. Va valer la pena. Això si anàvem carregats: tenda, fugonet, menjar, cordes de 30m, friends... Potser del que portàvem menys era roba. Jo fins i tot vaig carregar 2 litres d’aigua per si de cas!.

Fins al refugi tot perfecte, però després... Quin camí més llarg!! Quan per fi vam arribar, estava tot ple de tendes! Com es nota que és la diada.
Vam buscar un raconet i vam plantar la nostra tenda, entre vaques, rius i arbres. Tot molt bucòlic. Quan es va fer fosc, vam encendre una foguera imitant als companys de campament. La lluna taronjada, les estrelles sobre la silueta del Gasmir, les ombres de la foguera, la bota de vi... tot molt romàntic!! Llàstima que el Jose fumi  (Nota: ya no fumo).

El dia següent, més calma. Volia llevar-me a les 6h, però amb el Jose va ser impossible, al final, amb l’excusa del fred (certa) i que teníem poca roba (cert), vam esperar-nos q sortís una mica el Sol. A les 7 empeus i una hora (si!! Una hora!!) més tard començàvem a caminar. Jo desesperava, perquè encara no he perdut el reprís per funcionar ràpid pels matins i aprofitar el temps. Però el Jose ho tenia oblidat, segons ell per culpa de passar 10 dies amb el Toni als Alps (ejmmm).

La pujada al Gassamir va ser del dret, fins els 2600m tot recte, sense zig-zags ni òsties. Quan vam arribar al cim ja no teníem ni punta de fred, sinó que ens estàvem maleint per carregar tanta roba (un mini-forro i una samarreta llarga fina).

La cresta és senzilla, amb trams de II i III grau, però és força aèria. Com no era molt difícil vam optar per practicar la rapidesa. Primer sense corda i després al ensamble jugant amb la corda per assegurar-nos. 

S’ha de dir que anàvem força bé fins que vam arribar a un zona de gendarmes. Aquí la cosa ja feia una mica més de riure, sobretot una travessa. Vam optar per posar assegurances intermitges i jo fins i tot vaig posar-me els peus de gat. Quin gustasssu!! La veritat q per caminar és un pal, però en trossos verticals una mica més fins, van de conya. Això si, vaig durar 10 minuts, després a les bambes altra vegada. 

La cosa s’animava a la cresta, teníem 3 cordades que venien pel darrera, vam avançar una que anaven una mica més lents i sentíem càntics des de el cim. Estava  ple de banderes catalanes!. Nosaltres, al nostre ritme i després d’un petit diedre vertical, vam arribar pràcticament al cim. Ho havíem fet en les 2 hores que diu la ressenya de Paco Crestes. Ole ole!!

Vam agafar tiquet per fer-nos la foto (sense exagerar hi havia un centenar de persones) i també vam agafar tiquet per baixar doncs s’havia format un tap. 

Però nosaltres no tornàvem a la tenda sinó que ens ficàvem de cap a la cresta que ens duia al Barbet. Curta i en teoria senzilla.
Dic en teoria, perquè al primer ressalt ja em vaig acollonir. 
Us anoto la ressenya: “El resalte de III es la única dificultad de la via, tiene unas presas como manzanas de marmol blanco. Roca de regular a buena”. Pomes ben podrides! Cony! Queien totes del arbre! I a més a més era dret amb l’agreujant que la reunió era una llastra que no donava molt confiança. 

Sort del Jose, que amb tranquil•litat va anar pujant poc a poc i llençant-me amb la mateixa tranquil•litat les preses com pomes. Jo no sé, si estava bloquejat, però em va costar de segon i tot! En fi, que l final amb un parell vam arribar al cim del Barbet. En 6 hores ho havíem enllestit.

I d’aquí tot baixada!! I dic tot, perquè es tot. Dels 2700m fins al cotxe que estava a uns 1100m. Una baixada llaaaaarga i on va tornar a sortir el tema de si pujar o no amb cotxe fins al refugi per estalviar-nos camí. Aquí tots dos vam estar d’acord "

Un abrazo a tod@s,
    Jose

Espolon Esparrets al Monte Perdido

Crónicas pretéritas: Espolón Esparrets al Monte Perdido
Texto original en http://www.cordada.org/piada Esparrets

Zona: Pirineos Ordesa

Altura: 3.077 m
Desnivel: 800 m
Orientación: Norte

Grado: D+(V)

Material: 2 cuerdas de 50 m, friends variados, tascones, pitones opcionales, crampones y piolet

Fecha: 31.05.2009

El espolón Esparrets es un itinerario de ensueño situado en pleno corazón del Ordesa. Obra de los inefables Jean, Jacques y Paul Ravier en 1.973, supera un estético espolón de roca calcárea. La aproximación es compleja y larga (nosotros hicimos vivac), la roca mediocre y perderse es fácil, pero la amplitud del recorrido y el ambiente son insuperables. Por suerte íbamos con nuestro maestro Josep Escruela y el éxito era factible. 

Al final montamos dos cordadas, la primera con Josep, Jose Soler y Miquel Femenia, y una segunda con Jordi Pola y yo. Otro grupo iba a la Norte del Perdido.

A continuación os adjunto el impagable relato que hizo mi compañero Jose Soler, con su peculiar estilo de Santaco, extraído de la web de Cordada.

"Vaya por delante k fui a colegio publico y soy de ciencias.

Sabado 30, paga los cafes J.Bermudo y llegamos al refugio de Pineta, el guarda nos dice k vamos al infierno y nos da la altitud ekivokada para cruzar el Cinca.

Tanto el grupo de la norte como el del espolon salimos juntos hasta la separacion inevitable, unos al balcon de Pineta y otros a donde no vive nada. 

Las nubes evolucionan y se va tapando hasta k caera una granizada. Como la naturaleza es sabia nos puso una gran roca para poder cobijarnos en el momento justo en k empezo a caer, despues de k pare seguimos nuestra aproximacion hasta el pie de via.

 

Se decide buscar el vivac cerca del comienzo de la via, no hay? pues a fabricarlo; después de hora y media a golpe de piolet tenemos nuestro balcon particular k ni los operarios de acesa; comienza a llover asi k rapidamente plasticos, esterillas, sacos y fundas de vivac, cena fria y a dormir.

Domingo 31, al atakeel. Comenzamos a la izkierda del espolon, para evitar ponernos crampones y perder tiempo, por una chimenea con roca descompuesta k sera la tonica general de la via. 

   
Josep abre y Mikel Femenia y el inutil k redacta detras, una segunda cordada con Jordi Pola y J Bermudo. A la vuelta se les tildará de remoras a esta pareja por aprovechar los seguros k deja puestos Josep (esto para k haya buen rollo ). 

A la salida de la chimenea la unica reunión con dos pitones, encontraremos 3 pitones más en toda la via ya k la reseña pone poco ekipada, menos mal. Después de un largo de tercero y otro de IV vertical se sale arriba del espolón. 

Se continua progresando hasta la llegada del rapel... dudas porke no parece k sea el de la reseña, efectivamente no es y después de susto por la caida de una losa podemos volver a recuperar la via, no sin pagar el peaje de tiempo perdido. Mikel salva la cabeza por esta vez.

Poco despues llegamos al rapel, después de salvarlo llegamos al largo clave, una placa de V+, cuesta de encontrar ya k la reseña k llevamos no es fiel al itinerario, pero como esta Josep cap problema, se enfila por la placa hasta llegar a una reunion megaaerea con patiazo a la izkierda.

En los ultimos largos se va por el filo del espolón para acabar en una chimenea donde acabaran nuestros problemas.

Bajada hasta balcon de Pineta con una visión impresionante y una nieve espectacular y con la satisfaccion en el cuerpo; despues de la pekeña charla con el grupo de la norte continuará el descenso para acabar con frontal fiel a los principios de cordada.

Salud.".

Crónicas pretéritas: accidente en la Montpart de la Miranda de les Bohigues

Texto original extraído de Piada -Que li ha passat al mosquetó o segón accident de la cordada

 

Circunstancias de la vida en aquel año funesto que fue el 2008. Unos meses antes mi amigo Gerard había tenido un terrible accidente cuando escalaba conmigo la Pirenaica a la Momia, fracturándose el cráneo en una caída de factor dos en el último largo, el más fácil. Y tres semanas después del accidente aquí descrito nuestra socia Cristina G.G. sufría un fatal accidente en la pared de l'Aeri. En esta actividad me acompañan Gerard y Rubén, y es la primera escalada que hace Gerard después de unos meses sin escalar. Tenemos claro que seremos Rubén y yo quien abra los largos.  A continuación os adjunto el relato que hizo Gerard, extraído de la web de Cordada. El resultado final fue más que un esguince, pues el radio de mi brazo derecho resultó fracturado, pero lo más extraodinario fue el accidente en sí mismo, algo que todavía no me explico, por muchas vueltas que le doy.


" 1 de juliol. Comença l'estiu, amb la seva calor i els seus dies llargs. També les mitges jornades per a uns i per a altres continúa la baixa. Tot perfecte per escalar una mica després d'una dura jornada laboral

Ens plantem a les 16h a Can Massana, el Jose, el Ruben i jo. Dubtem si fer l'Anglada-Guillamon a la Cadireta o la Montpart a la Miranda de les Bohigues. La primera, laboriosa i màgica ens suposarà acabar amb el frontals segur i, el Ruben s'ha de llevar aviat l'endemà. La segona, més curta, però amb un diedre maquíssim, també 100% recomenable. Al final guanya la prudència i ens dirigim cap el refugi Vicenç Barbé. Son uns 30 minuts, suficients per haver esgotat casi les reserves d'aigua.

Després de les voltes i esgarrapades de rigor, trobem l'inici de la via. És un V+ en fred (per dir alguna cosa), així que el Jose comença doncs és el que està mes fort. (Jose me debes una).

Xapa la primera i tots ens quedem més tranquils doncs estava força allunyada. I esta a punt de xapar el segon parabolt, quan decideix recular per mirar-s'ho millor. Recupero corda i el Jose s'agafa de la cinta expres per baixar suaument. 
Aquí tot es torça. De sobte el veig volar. En un segon miro al reverso i esta bé i tinc les cordes ben agafades i el torno a mirar i segueix caient!!! MERDA!!! s'ha sortit la cinta del parabolt!!M'agupo per evitar que m'embesteixi a la cara (ho sento Jose, ha estat un acte reflex), pero el Jose acaba caient sobre meu i d'aqui una patacada al terra. Son segons de pànic i angoixa. Ha picat a terra!! I com a mínim de 6 metres!!

Després d'uns pocs gemecs, el Jose ens reclama la foto tot rient. Bona senyal!! Esta conscient, i sembla que no s'ha trencat res. La sort i el meu cos serrà ens han salvat d'un disgust més gran. Encara tumbat a terra el Jose comença a plantejar de fer la via igualment.

 No sé que tenen els cops que ens fan dir tonteries... En dos minutets més hem decidit anar cap a l'hospital que li mirin el canell que sembla trencat.

Així que entre bromes i gemecs reculem fins el cotxe. Tots els plans de l'estiu estan a l'aire i més val pendre-s'ho amb bon humor. Alguns ni hem tocat roca, la sensació d'estar gafats pesa. Ara només falta sapiguer Qui. Tants anys escalant i ara ens toca aprendre a base de cops??

El Jose esta sencer, però ha patit un esguins al canell que el deixarà fora de joc un parell de setmanes. Bueno i també estem tots dos "deslomaos" del cop. Tocarà sortir de festa


Fractura de radi

Per últim comentar que la cinta exprés no es va sortir del parabolt com a mi m'havia semblat, sino que el mosquetó es va obrir i es va "pasar de rosca". Un fet realment inexplicable que si algú ens ajuda a entendre li agraïrem. Penjo una foto del mosquetó perque us feu la idea. Serà denunciable? o és una negligència nostra?

Molta Salut i Molta Sort companys!"