Vía: Cresta de Gasamir y cresta Norte del Barbet
Zona: Macizo del Canigó (Pirineos orientales)
Cima: Pic del Canigó (2.784 m)
Dificultad: AD (III+): Gasamir III+ máx., Barbet III
Orientación: Oeste
Tipo de roca: Granito
Equipamiento: Sin equipar (reuniones y seguros con friends y tascones)
Material: 2 cuerdas de 30 m, friends variados, tascones
Aproximación: Hasta el refugio de Marialles y el llano de acampada, con vivac en tienda
Descenso: Bajada a pie hasta el aparcamiento (unos 1.100 m)
Fecha actividad: 11.09.2010
Cordada: Jose Bermudo y Gerard Fernández
La cresta de Gasamir es una pequeña espina dorsal que enlaza el Pic de Gasamir con el emblemático Pic de Canigó. No ofrece apenas dificultades, solo un tramo de III+, y ni siquiera es necesario ningún rápel. El regalo principal, como suele suceder con las crestas, es para nuestros ojos, pues podemos disfrutar de unas vistas increíbles. Es extraordinario divisar el Mare Nostrum en un entorno de alta montaña.
Mi compañero en esta actividad fue Gerard Fernández, el autor de la presente crónica, con quien compartí la noche mágica de la Diada, alumbrados y abrigados por una hoguera a más de dos mil metros. Como decenas de excursionistas, que en esta fecha tan especial se acercan también al Canigó.
A continuación os adjunto el relato que hizo mi compañero Gerard, con su característico sentido del humor, extraído de la web de Cordada.
Texto original en Piada – Cresta Gasamir i cresta del Barbet
Mi compañero en esta actividad fue Gerard Fernández, el autor de la presente crónica, con quien compartí la noche mágica de la Diada, alumbrados y abrigados por una hoguera a más de dos mil metros. Como decenas de excursionistas, que en esta fecha tan especial se acercan también al Canigó.
A continuación os adjunto el relato que hizo mi compañero Gerard, con su característico sentido del humor, extraído de la web de Cordada.
Texto original en Piada – Cresta Gasamir i cresta del Barbet
"Estàvem indecisos de si anar a Travessany o al Canigó, però al final, valorant la meteo i la dificultat de les vies, vam optar per anar sobre segur. Aniríem al Canigó! A més a més per la diada. I faríem 2 crestes. 2x1. La cresta del Gasamir (III+ max) i la nord del Barbet (III). Les dues eren curtes així que pensàvem enllaçar-les en un matí.
Com només anàvem el Jose Bermudo i jo, vam optar per la calma. De voler sortir a les 12h del migdia del dissabte, vam acabar sortint a la 13h. Sense pressa. Tanta calma, tanta calma...Pel camí, ja me n’adono del primer error. Vaig amb bambes i no amb botes com seria lo adequat. Per sort, també porto el peus de gat...
Quan arribem al parquing, després de 2 hores i mitja, ens trobem amb un petit dilema. Podem arribar fins al refugi amb cotxe i després d’allí només son dues hores fins al pla on volem plantar (perquè com els bons, dormirem amb tenda!!). Sembla poca cosa. Si decidim aparcar el cotxe, tenim 1 hora més (mínim).
Jose – Pero si subimos en coche, es una mariconada la actividad de hoy.
Gerard – Pero el camino es bonito?
J – Es precioso.
G-Pues no se hable mas!!
(2 minuts més tard)
J- Estas seguro?? (carita de perro degollado). Son 500 m más de desnivel. Y es tarde.
El bandarra s’estava fent enrere!! Al final vaig convence’l i vam pujar caminant! Com a campions. Els que no heu anat mai, el camí fins el refugi de Marialles és preciós. Va valer la pena. Això si anàvem carregats: tenda, fugonet, menjar, cordes de 30m, friends... Potser del que portàvem menys era roba. Jo fins i tot vaig carregar 2 litres d’aigua per si de cas!.
Fins al refugi tot perfecte, però després... Quin camí més llarg!! Quan per fi vam arribar, estava tot ple de tendes! Com es nota que és la diada.
Vam buscar un raconet i vam plantar la nostra tenda, entre vaques, rius i arbres. Tot molt bucòlic. Quan es va fer fosc, vam encendre una foguera imitant als companys de campament. La lluna taronjada, les estrelles sobre la silueta del Gasmir, les ombres de la foguera, la bota de vi... tot molt romàntic!! Llàstima que el Jose fumi 😳 (Nota: ya no fumo).
El dia següent, més calma. Volia llevar-me a les 6h, però amb el Jose va ser impossible, al final, amb l’excusa del fred (certa) i que teníem poca roba (cert), vam esperar-nos q sortís una mica el Sol. A les 7 empeus i una hora (si!! Una hora!!) més tard començàvem a caminar. Jo desesperava, perquè encara no he perdut el reprís per funcionar ràpid pels matins i aprofitar el temps. Però el Jose ho tenia oblidat, segons ell per culpa de passar 10 dies amb el Toni als Alps (ejmmm). 🙄
La pujada al Gassamir va ser del dret, fins els 2600m tot recte, sense zig-zags ni òsties. Quan vam arribar al cim ja no teníem ni punta de fred, sinó que ens estàvem maleint per carregar tanta roba (un mini-forro i una samarreta llarga fina).
La cresta és senzilla, amb trams de II i III grau, però és força aèria. Com no era molt difícil vam optar per practicar la rapidesa. Primer sense corda i després al ensamble jugant amb la corda per assegurar-nos.
S’ha de dir que anàvem força bé fins que vam arribar a un zona de gendarmes. Aquí la cosa ja feia una mica més de riure, sobretot una travessa. Vam optar per posar assegurances intermitges i jo fins i tot vaig posar-me els peus de gat. Quin gustasssu!! La veritat q per caminar és un pal, però en trossos verticals una mica més fins, van de conya. Això si, vaig durar 10 minuts, després a les bambes altra vegada.
La cosa s’animava a la cresta, teníem 3 cordades que venien pel darrera, vam avançar una que anaven una mica més lents i sentíem càntics des de el cim. Estava ple de banderes catalanes!. Nosaltres, al nostre ritme i després d’un petit diedre vertical, vam arribar pràcticament al cim. Ho havíem fet en les 2 hores que diu la ressenya de Paco Crestes. Ole ole!!
Vam agafar tiquet per fer-nos la foto (sense exagerar hi havia un centenar de persones) i també vam agafar tiquet per baixar doncs s’havia format un tap.
Però nosaltres no tornàvem a la tenda sinó que ens ficàvem de cap a la cresta que ens duia al Barbet. Curta i en teoria senzilla.
Dic en teoria, perquè al primer ressalt ja em vaig acollonir.
Us anoto la ressenya: “El resalte de III es la única dificultad de la via, tiene unas presas como manzanas de marmol blanco. Roca de regular a buena”. Pomes ben podrides! Cony! Queien totes del arbre! I a més a més era dret amb l’agreujant que la reunió era una llastra que no donava molt confiança.
Sort del Jose, que amb tranquil•litat va anar pujant poc a poc i llençant-me amb la mateixa tranquil•litat les preses com pomes. Jo no sé, si estava bloquejat, però em va costar de segon i tot! En fi, que l final amb un parell vam arribar al cim del Barbet. En 6 hores ho havíem enllestit.
I d’aquí tot baixada!! I dic tot, perquè és tot. Dels 2700m fins al cotxe que estava a uns 1100m. Una baixada llaaaaarga i on va tornar a sortir el tema de si pujar o no amb cotxe fins al refugi per estalviar-nos camí. Aquí tots dos vam estar d’acord 😎"
Un abrazo a tod@s,
Jose
Com només anàvem el Jose Bermudo i jo, vam optar per la calma. De voler sortir a les 12h del migdia del dissabte, vam acabar sortint a la 13h. Sense pressa. Tanta calma, tanta calma...Pel camí, ja me n’adono del primer error. Vaig amb bambes i no amb botes com seria lo adequat. Per sort, també porto el peus de gat...
Quan arribem al parquing, després de 2 hores i mitja, ens trobem amb un petit dilema. Podem arribar fins al refugi amb cotxe i després d’allí només son dues hores fins al pla on volem plantar (perquè com els bons, dormirem amb tenda!!). Sembla poca cosa. Si decidim aparcar el cotxe, tenim 1 hora més (mínim).
Jose – Pero si subimos en coche, es una mariconada la actividad de hoy.
Gerard – Pero el camino es bonito?
J – Es precioso.
G-Pues no se hable mas!!
(2 minuts més tard)
J- Estas seguro?? (carita de perro degollado). Son 500 m más de desnivel. Y es tarde.
El bandarra s’estava fent enrere!! Al final vaig convence’l i vam pujar caminant! Com a campions. Els que no heu anat mai, el camí fins el refugi de Marialles és preciós. Va valer la pena. Això si anàvem carregats: tenda, fugonet, menjar, cordes de 30m, friends... Potser del que portàvem menys era roba. Jo fins i tot vaig carregar 2 litres d’aigua per si de cas!.
Fins al refugi tot perfecte, però després... Quin camí més llarg!! Quan per fi vam arribar, estava tot ple de tendes! Com es nota que és la diada.
Vam buscar un raconet i vam plantar la nostra tenda, entre vaques, rius i arbres. Tot molt bucòlic. Quan es va fer fosc, vam encendre una foguera imitant als companys de campament. La lluna taronjada, les estrelles sobre la silueta del Gasmir, les ombres de la foguera, la bota de vi... tot molt romàntic!! Llàstima que el Jose fumi 😳 (Nota: ya no fumo).
El dia següent, més calma. Volia llevar-me a les 6h, però amb el Jose va ser impossible, al final, amb l’excusa del fred (certa) i que teníem poca roba (cert), vam esperar-nos q sortís una mica el Sol. A les 7 empeus i una hora (si!! Una hora!!) més tard començàvem a caminar. Jo desesperava, perquè encara no he perdut el reprís per funcionar ràpid pels matins i aprofitar el temps. Però el Jose ho tenia oblidat, segons ell per culpa de passar 10 dies amb el Toni als Alps (ejmmm). 🙄
La pujada al Gassamir va ser del dret, fins els 2600m tot recte, sense zig-zags ni òsties. Quan vam arribar al cim ja no teníem ni punta de fred, sinó que ens estàvem maleint per carregar tanta roba (un mini-forro i una samarreta llarga fina).
La cresta és senzilla, amb trams de II i III grau, però és força aèria. Com no era molt difícil vam optar per practicar la rapidesa. Primer sense corda i després al ensamble jugant amb la corda per assegurar-nos.
S’ha de dir que anàvem força bé fins que vam arribar a un zona de gendarmes. Aquí la cosa ja feia una mica més de riure, sobretot una travessa. Vam optar per posar assegurances intermitges i jo fins i tot vaig posar-me els peus de gat. Quin gustasssu!! La veritat q per caminar és un pal, però en trossos verticals una mica més fins, van de conya. Això si, vaig durar 10 minuts, després a les bambes altra vegada.
La cosa s’animava a la cresta, teníem 3 cordades que venien pel darrera, vam avançar una que anaven una mica més lents i sentíem càntics des de el cim. Estava ple de banderes catalanes!. Nosaltres, al nostre ritme i després d’un petit diedre vertical, vam arribar pràcticament al cim. Ho havíem fet en les 2 hores que diu la ressenya de Paco Crestes. Ole ole!!
 |
Vam agafar tiquet per fer-nos la foto (sense exagerar hi havia un centenar de persones) i també vam agafar tiquet per baixar doncs s’havia format un tap.
Però nosaltres no tornàvem a la tenda sinó que ens ficàvem de cap a la cresta que ens duia al Barbet. Curta i en teoria senzilla.
Dic en teoria, perquè al primer ressalt ja em vaig acollonir.
Us anoto la ressenya: “El resalte de III es la única dificultad de la via, tiene unas presas como manzanas de marmol blanco. Roca de regular a buena”. Pomes ben podrides! Cony! Queien totes del arbre! I a més a més era dret amb l’agreujant que la reunió era una llastra que no donava molt confiança.
Sort del Jose, que amb tranquil•litat va anar pujant poc a poc i llençant-me amb la mateixa tranquil•litat les preses com pomes. Jo no sé, si estava bloquejat, però em va costar de segon i tot! En fi, que l final amb un parell vam arribar al cim del Barbet. En 6 hores ho havíem enllestit.
I d’aquí tot baixada!! I dic tot, perquè és tot. Dels 2700m fins al cotxe que estava a uns 1100m. Una baixada llaaaaarga i on va tornar a sortir el tema de si pujar o no amb cotxe fins al refugi per estalviar-nos camí. Aquí tots dos vam estar d’acord 😎"
Un abrazo a tod@s,
Jose
